Vull cosir-te tots els botons, vull fer-te la bora dels pantalons, vull sargir-te amb fil vermell els pedaços del teu cor, aquest cop vull brodar-la.
Vull saber-me tots el patrons, vull que siguin del millor vellut dels teus petons, regalar-te aquest hivern la bufanda i els mitjons, aquest cop vull brodar-la. Fer cadeneta, per començar, fer bona lletra com ens van ensenyar.
La millor merceria del mon és amb tu, volta'm en farbalà, i perquè no m'escapi, fes-me uns quants repunts, si vols anar sobre segur cus-me un gafet.
La butxaca i el canalé d'aquella jaqueta que et queda tan bé. Vull que em portis enganxadeta amb velcro de passeig, aquest cop vull brodar-la.
I amb tissores retallaré les bretes que et molestin, te les treuré, fins que notis que aquest vestit més amb mi ja no pot ser, aquest cop vull brodar-la. Fer cadeneta, per començar, fer bona lletra com ens van ensenyar.
La millor merceria del mon és amb tu, volta'm en farbales, i perquè no m'escapi, fes-me uns quans repunts, si vols anar sobre segur cus-me un gafet, ressegues-me amb puntetes, cremallera si cal, sedalina, agulla i didal, i si vols d'imperdibles per a seguretat, si t'ha sobrat algun trosset pots fer-me un llaçet.
Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant. Que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat amb mi. Si em dius "et vull", que el sol faci el dia molt més llarg, i així, robar temps al temps d'un rellotge aturat. Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir.
I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, poc a poc, escrius per a demà. Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi, no demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg.
I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, poc a poc, escrius per a demà. Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar.
QUE TENGAMOS SUERTE... Si me dices adiós, quiero que el día sea limpio y claro, que ningún pájaro rompa la armonía de su canto. Que tengas suerte y que encuentres lo que te ha faltado en mí. Si me dices "te quiero", que el sol haga el día mucho más largo, y así, robar tiempo al tiempo de un reloj parado. Que tengamos suerte, que encontremos todo lo que nos faltó ayer.
Y así toma todo el fruto que te pueda dar el camino que, poco a poco, escribes para mañana. Que mañana faltará el fruto de cada paso; por eso, a pesar de la niebla, debes caminar.
Si vienes conmigo, no pidas un camino llano, ni estrellas de plata, ni un mañana lleno de promesas, sólo un poco de suerte, y que la vida nos dé un camino bien largo.
Google nos muestra los museos más importantes del mundo, las pinacotecas más destacadas.
Podemos pasearnos virtualmente por sus salas, conocer la disposición de las obras, el tamaño, los colores, las composiciones.
Podemos acercarnos increíblemente con el zoom hasta conseguir ver la pincelada del artista con una precisión casi imperceptible al ojo humano...pero.......un óleo se consigue sentir así ???
Vemos y admiramos la técnica del autor, pero "sentimos" esa pintura, nos ilusionamos con ella a través de la pantalla del ordenador? nos ilusiona? nos comunica algo? podemos llegar a imaginarnos las emociones y las sensaciones que el pintor quiso captar en ese instante?
Compensa tanta calidad de imagen? tanto como para conformarnos y que no nos sea necesario ir a esos museos, a esas galerías de arte? Dónde queda la "originalidad" de la obra? la certeza de que aquello que tenemos delante realmente lo pintó hace mucho tiempo Rafael, Miguel Angel, Van Gogh, Goya...
Al ser humano, sensible por definición a lo bello, le agrada tambien la "autenticidad", sentir lo "único", lo "exclusivo", poseer en cierta forma aquello que valora como algo importante, sentir que él estuvo allí, que participó de aquel artista importante, que vio lo que hizo y disfrutó de aquello que el artista quiso compartir con el espectador.
Uno va a un yacimiento arqueológico, por ejemplo...o a un lugar de la naturaleza bonito y encuentra con asiduidad marcas y nombres de quien estuvo allí...en las paredes, en los troncos de los árboles...garabateadas a tiza, rasgadas con navaja...las personas quieren hacer público que ellas estuvieron allí, que participaron de aquello maravilloso que vieron, de aquello construido hace siglos, allá dónde estuvieron personas con peso histórico, culturas perdidas o antepasados sin los cuales no hubieramos estado en el punto dónde nos encontramos.
Sí, Google Art Project es un proyecto alucinante, pero NO, no alcanza a la realidad ni a la autenticidad de tener una obra a dos palmos de la cara, darle tu propia interpretación...SENTIRLA.